És un fet inqüestionable que l’aprovació i la progressiva aplicació de la popularment coneguda com a “Llei de Dependència” suposa un repte social que no és comparable a cap altre iniciativa legislativa. I començ assenyalant això perquè aquesta Llei afecta tant a persones depenents, familiars, cuidadors, professionals, Administracions Públiques, ONGs, etc… Llàstima que encara (malgrat sembli una qüestió purament formal o lingüística) es posi l’accent en el concepte “dependencia” i no en el gran objectiu de la Llei: la promoció de l’autonomía personal.
Hi havía algún tipus de protección social per a les persones dependents abans d’aquesta Llei? Doncs si analitzam aquesta qüestió amb un mínim de rigor i amb certa perspectiva històrica veurem que sempre hi hagut persones dependents. La condició de dependent ha anat molt sovint acompanyada d’un problema social: la marginació a causa d’aquesta dependencia en tots els sentits: exclusió del circuit econòmic, pèrdua severa de poder adquisitiu, pèrdua d’autoestima i de reconeixement social, marginació dins el propi sistema familiar, etc…
Així doncs, la dependencia no és un fenòmen recent com a problema social… i el Treball Social per a la promoció de l’autonomía personal? Tampoc si aplicam el mateix criteri de perspectiva histórica. Al llarg del temps la societat ha cercat amb més o menys encert mecanismes d’assistència social a persones en situació de dependència. Evidentment que fins que no sorgeix el Treball Social com a disciplina científica i com a praxis metodológica d’intervenció social no podem parlar amb propietat de Treball Social amb aquest objectiu. Sobretot perquè durant segles la societat només practicava la beneficiència amb major o menor encert i amb major o menor intensitat amb l’objectiu de garantir la subsistencia i no tant pensant en integrar socialment.
Òbviament la segona part del segle XX marca un punt de progressió importantíssim en la conciència social envers la dependència i els seus problemes associats. Sorgeixen associacions privades, l’Església mitjançant les seves entitats d’assistència social va intensificant i, progresivament, les diverses Administracions Públiques van implantant i desemvolupant polítiques socials que, d’una forma o d’altre, incideix en la población dependent.
Amb l’arribada de la democracia a Espanya s’impulsa el sistema de serveis socials i, òbviament, es desemvolupen lleis com la LISMI que ja apunta en certa manera, el concepte d’un marc legal específic per atendre un sector creixent com el de la población dependent. Per tant, els treballadors socials i la professió ja estaven involucrats en aquesta tasca en el sí de la xarxa de serveis socials municipals i també en el sí de diverses entitats de persones amb diversitat funcional i entitats de persones majors.
Amb una Llei d’aquesta magnitud i que, en molts casos ha generat expectatives desmesurades, és important assenyalar alguns aspectes que, entre tots, ens permetran millorar l’aplicació d’una Llei que encara no podem mesurar en la seva totalitat:
Els Serveis Socials d’Atenció Primària s’han de reforçar amb professionals i mitjans tècnics.
S’ha de simplificar al màxim la burocràcia i els procediments per tal de que l’accés al sistema sigui el més senzill posible.
Hi havía algún tipus de protección social per a les persones dependents abans d’aquesta Llei? Doncs si analitzam aquesta qüestió amb un mínim de rigor i amb certa perspectiva històrica veurem que sempre hi hagut persones dependents. La condició de dependent ha anat molt sovint acompanyada d’un problema social: la marginació a causa d’aquesta dependencia en tots els sentits: exclusió del circuit econòmic, pèrdua severa de poder adquisitiu, pèrdua d’autoestima i de reconeixement social, marginació dins el propi sistema familiar, etc…
Així doncs, la dependencia no és un fenòmen recent com a problema social… i el Treball Social per a la promoció de l’autonomía personal? Tampoc si aplicam el mateix criteri de perspectiva histórica. Al llarg del temps la societat ha cercat amb més o menys encert mecanismes d’assistència social a persones en situació de dependència. Evidentment que fins que no sorgeix el Treball Social com a disciplina científica i com a praxis metodológica d’intervenció social no podem parlar amb propietat de Treball Social amb aquest objectiu. Sobretot perquè durant segles la societat només practicava la beneficiència amb major o menor encert i amb major o menor intensitat amb l’objectiu de garantir la subsistencia i no tant pensant en integrar socialment.
Òbviament la segona part del segle XX marca un punt de progressió importantíssim en la conciència social envers la dependència i els seus problemes associats. Sorgeixen associacions privades, l’Església mitjançant les seves entitats d’assistència social va intensificant i, progresivament, les diverses Administracions Públiques van implantant i desemvolupant polítiques socials que, d’una forma o d’altre, incideix en la población dependent.
Amb l’arribada de la democracia a Espanya s’impulsa el sistema de serveis socials i, òbviament, es desemvolupen lleis com la LISMI que ja apunta en certa manera, el concepte d’un marc legal específic per atendre un sector creixent com el de la población dependent. Per tant, els treballadors socials i la professió ja estaven involucrats en aquesta tasca en el sí de la xarxa de serveis socials municipals i també en el sí de diverses entitats de persones amb diversitat funcional i entitats de persones majors.
Amb una Llei d’aquesta magnitud i que, en molts casos ha generat expectatives desmesurades, és important assenyalar alguns aspectes que, entre tots, ens permetran millorar l’aplicació d’una Llei que encara no podem mesurar en la seva totalitat:
Els Serveis Socials d’Atenció Primària s’han de reforçar amb professionals i mitjans tècnics.
S’ha de simplificar al màxim la burocràcia i els procediments per tal de que l’accés al sistema sigui el més senzill posible.
Coordinar eficaçment, a tots els nivells, l’àmbit social i l’àmbit sanitari. Vetllar per una correcta dotació presupuestària per a totes les prestacions i serveis prevists per la Llei.
No oblidem que quan ens referim a l’atenció a la dependencia atenem a la persona en situació de dependència i també als cuidadors. Si bé és cert que, bàsicament, es necessiten recursos econòmics, no ho és de manera exclusiva. Per aixó també es necesita donar suport emocional, proporcionar espais d’oci i temps lliure, formació, accès a l’educació i la cultura, accés a les noves tecnologíes… És el moment de ser ambiciosos i somniar amb la plena integració social.
En definitiva, és innegable que vivim un moment històric per la progresiva implantació de la Llei que reconeix drets de carácter universal… el repte com a professionals és estar a l’altura del moment i esperar que molt prest poguem gaudir d’una nova Llei d’Acció Social que pugui significar una millora significativa del desemvolupament de les polítiques socials a la nostra Comunitat Autònoma.
